L’ « EFECTE SÉGOLÈNE », ENTRE L’EXASPERACIÓ I L’ESPERANÇA
RAIMON OBIOLS
França és un país d’erupcions súbites. El novembre de 2005, una greu crisi social i identitària (lconseqüència de la discriminació, dels ghettos, de la precarietat i l’atur juvenils, de la inseguretat i la violència) va produir l’incendi de les « banlieues », on van cremar deu mil cotxes. Un any després, França apareix com un país fatigat i disponible per l’aventura, per bé i per mal. Tan de bò emprengui la bella aventura que sembla apuntar la victòria espectacular de Ségolène Royal en les primàries del partit socialista.
Les elites « enterades » ni tan sols havien volgut prendre nota de que era una presidenciable creïble. Un dels més veterans i prestigiosos periodistes parisencs, Alain Duhamel, publicà el gener passat un llibre sobre els possibles candidats (« Les prétendants 2007 », Plon) i de manera ostensible i deliberada es negà a dedicar unes línies a la que ara és candidata.
En la fulgurant ascensió de Ségolène Royal hi ha una primera explicació evident: la irritació de la gent davant unes elites indiferents i aparentment inamobibles. La inacabable presidència de Chirac (un senyor que, cal recordar-ho, ja era ministre el maig del 68) ha dut aquesta fatiga al límit de la irritació, en un contexte de mala situació econòmica i social.
La campanya de les primàries del partit socialista ha estat, en aquest sentit, molt il.lustrativa. Que Fabius i Strauss-Kahn hagin pogut caure en l’extrema inhabilitat d’ironitzar sobre la condició femenina de Ségolène Royal (« Qui s’ocuparà dels nens ? », va dir el primer, i « hauria fet millor quedant-se a casa en comptes de venir-nos a llegir les seves receptes de cuina », el segon), sols pot entendre’s si es té en compte a quin punt d’isolament i miopia ha arribat una elite política envellida i indiferent, clarament enrere del sentit comú del seu poble, no sols en els afers de la igualtat de gènere sinó en nombroses altres qüestions.
L’efecte que ha catapultat Ségolène Royal a la victòria és la contradicció entre l’exasperació i l’esperança de la gent, entre la fatiga i les ganes de participar. És una tensió que es troba sempre en l’orígen de tot nou cicle polític. L’ « efecte Ségolène » s’explica en bona mesura pel fet que la candidata socialista ha sabut comprendre la impaciència de molta gent davant d’unes institucions que semblaven confiscades i esgotades. Ha vist quina era la qüestió política més viva, més germinal : l’exclusió del poble, la marginació de la gran majoria en el camp polític i social. I ha tingut el coratge de plantejar algunes qüestions que una esquerra autosuficient considerava tabús (la seguretat, l’autoritat, els problemes escolars, el control popular de la gestió dels polítics, la democràcia participativa).
Ségolène Royal, amb una llibertat de tò i un estil que responia a la voluntat de renovació dels socialistes, i que ha entrat en sintonia amb una amplíssima demanda popular de renovació política, ha guanyat la batalla de les primàries. Ho ha fet amb gràcia i amb talent. Però fins l’escrutini de les presidencials de 2007 li caldrà recòrrer un camí llarg i difícil. Li caldrà concretar més les seves propostes, en particular sobre Europa ; li caldrà unir i mobilitzar el conjunt del seu partit i, més enllà, el conjunt de l’esquerra i de la majoria de l’electorat.
A França, aquesta idea de la sabiduria político-electoral més convencional, segons la qual les eleccions es guanyen sempre al centre, ha de ser posada en entredit. Un objectiu evident de Ségolène Royal és recuperar un electorat popular que l’esquerra ha perdut i que en part ha anat a parar al Front National de Le Pen. Alguns dels seus gests, alguns dels temes que ha escollit, poden ser interpretats en aquesta clau.
Aquesta és una crítica que s’ha repetit enfront de la candidata. No es pot combatre el populisme amb més populisme, diuen alguns. I tenen raó. Però cal afegir tot seguit dues coses. Primer, que l’esquerra s’equivoca greument quan cedeix al populisme de dreta temes i problemes que son vius i punyents dins de la societat.
En segon lloc, que l’estil de la candidata durant aquestes primàries socialistes, i sobretot el ressò popular que ha obtingut, representen, amb els seus clarobscurs, el camí d’una renovació de la política. Expressen l’exigència popular d’una renovació de la política, la demanda majoritària d’una política que tingui sentit, que tingui autenticitat i sinceritat. Que recuperi un nou « desig de futur », per emprar el lema de la campanya de Ségolène Royal. Això és avui una qüestió vital, i no sols a França.
Raimon Obiols
raimon.obiolsigerma@europarl.europa.eu