Entrevista a Raimon Obiols, Europarlamentari socialista. impulsor de la plataforma convenció pel futur Raimon Obiols es mira la política catalana des de Brussel·les, la distància justa, diu, per estar al dia i no interferir. Del segon aspecte en dóna fe que gairebé no s´escolta la seva veu en les decisions del PSC, i del primer en dóna fe en aquesta entrevista, en què demostra seguir de prop l´actualitat.


Raimon Obiols es mira la política catalana des de Brussel·les, la distància justa, diu, per estar al dia i no interferir. Del segon aspecte en dóna fe que gairebé no s´escolta la seva veu en les decisions del PSC, i del primer en dóna fe en aquesta entrevista, en què demostra seguir de prop l´actualitat.


Albert Soler, Girona
-Perdoni la franquesa, però quan surt una plataforma o corrent dins d´una formació política, és com si al partit li sortís un gra al cul?
-Nosaltres som un grup en què hi ha gent que està dins el PSC i gent que està en altres partits d´esquerres, independents, sindicalistes, etc, amb l´objectiu comú de deliberar i analitzar sobre el futur de l´esquerra i del socialisme a Catalunya i Europa. Això significa que no tenim fronteres i que no entrem en el joc de disputes de poder dins del partit, sinó que ens movem únicament en el marc del debat ideològic. Per tant, no som un problema per ningú, sinó que actualment podem ser útils, no només pel socialisme, sinó per Catalunya, ara que hi ha una discussió sobre el catalanisme del segle XXI.
-Sí, però vostè ha dirigit un partit, i suposo que si li deien que s´havia creat una plataforma, ja arrufava el nas.
-Depèn. En el nostre cas hem deixat molt clara la nostra intenció, que no és provocar dissensions sinó produir intel·ligència col·lectiva. I de moment, això és el que està passant.
-Una de les preocupacions de la Plataforma és la separació entre política i societat. Aprofitant que està aquí li recordaré que la Diputació de Girona va aprovar apujar el sou del president un 40% i de la resta de diputats també un bon percentatge. I amb el vot a favor de tots els grups. Això explica una mica aquesta separació?
-Aquest cas en concret el desconec, però em fa l´efecte que sí, que hi ha un procés d´allunyament entre el món de la política -partits, institucions, etc- i el conjunt dels ciutadans. Però aquesta distància no està generada per un sol factor, sinó de diversos. Per exemple, la política arriba als ciutadans a través dels mitjans de comunicació, i aquests tenen -teniu- l´objectiu de crear notícies, de crear quelcom que atregui l´atenció del lector o espectador, i això probablement tendeix a destacar els aspectes més negatius de la política i a minimitzar els positius. Hi ha tot un col·lectiu polític que fa un gran sacrifici de generositat, amb responsabilitat; però això, malauradament, no crea una notícia. I en canvi, quan algun polític actua malament, la notícia es genera immediatament. En política, com en tots els àmbits, hi ha gent que actua bé i gent que no actua bé, però és més notícia el que passa en el món de la política que en aquests altres àmbits. Es tracta de trencar aquest cercle viciós de la polèmica negativa, de la informació denigrant, de l´èmfasi sobre els aspectes negatius i del silenci sobre els positius.
-Ja. L´hi preguntaré més directament: si vostè fos diputat provincial a Girona, hauria votat a favor d´augmentar el sou del president (d´ERC, que governa amb PSC) fins superar el del president del Govern?
-No em faci pronunciar sobre un tema que desconec. Jo sóc partidari que la gent que es dedica a la cosa pública guanyi el mateix que la gent que es dedica a la cosa privada. Ni més ni menys. Que es guanyin la vida decentment. També estic en contra dels elevats salaris blindats dels grans executius; crec que igual que existeix el salari mínim garantit, hauria d´existir el salari o la renda màxima admisible. Ara bé, la gent que està en política ha de ser exemplar, i ha de tenir un capteniment de rigor en el seu treball i d´austeritat en els seus emoluments.
-Sembla que no li fa gaire el pes la proposta de «casa comuna del catalanisme» de Mas. Que no és catalanista, vostè?
-Jo parlo més de causa comuna que de casa comuna, perquè el catalanisme ha sigut sempre una causa comuna. I sempre que hi ha hagut gent que s´ha volgut apropiar d´aquesta idea que és de tots, la cosa ha estat problemàtica. Millor causa comuna que casa, perquè el catalanisme ha de ser cosa de tots els catalans, i no d´un partit polític o d´un dirigent determinat.
-Aquesta mateixa setmana hi ha hagut una important intervenció del president de la Generalitat a Madrid. Vostè comparteix la seva anàlisi segons la qual es pot produir un allunyament irreversible de Catalunya i Espanya?
-Personalment em sento molt identificat amb les seves paraules. Va ser un missatge clar i ferm; no es va quedar curt en l´anàlisi, ni tampoc no va exagerar. El problema és ni més ni menys que el que va assenyalar, i la resposta a aquest problema ha de venir una mica de tots: a Catalunya hem de mirar de fer les coses més ben fetes, mirant de tenir més unitat i menys picabarelles polítiques, tractant d´avançar en la causa comuna de l´afirmació de Catalunya com a poble, i augmentar la consciència col·lectiva de tots els ciutadans, vinguin d´on vinguin.
-I per part d´Espanya?
-Cal una reconsideració de com han anat les coses en aquests darrers temps i de fins a quin punt s´ha donat peu a afirmacions anticatalanes, absolutament contraproduents. La principal responsabilitat de tota aquesta història, naturalment, és del principal partit de la dreta espanyola, que ha actuat amb una extraordinària demagògia. Tothom hauria de captar que hi ha un problema, i no es diu problema català, sinó que es diu problema de l´articulació plural d´Espanya.
-Però un discurs com el de Montilla no atia més el foc de la confrontació, precisament?
-Jo diria que no, que ha sigut una aportació eminentment positiva, feta amb actitud de lleialtat i de franquesa. No ha anat en contra de ningú, i crec que a això hi ha ajudat el seu propi caràcter. Ha representat el sentir general del seu país.
-Vostè es considera independentista?
-No, jo em considero una persona catalana, ciutadana de l´Estat espanyol, federalista, europea i internacionalista. La meva idea és que cada ciutadà de Catalunya té la seva pròpia identitat i ningú li ha de dir quina ha de ser. Ni un naionalista espanyol els ha de dir que han de ser ciutadans espanyols amb barretina, ni un independentista els ha de dir que han de triar el color del seu passaport.
-Amb un pensament així, què en pensa quan els diputats del PSC a Madrid s´alineen amb el PSOE i contra propostes catalanes, com per exemple en el tema de les selecions nacionals?
-Miri, perquè Catalunya vagi bé hi ha dues condicions. La primera és que Catalunya, en el repartiments dels estats -permeti´m que ho digui així- es va quedar sense. Ara tenim dues opcions: o ens obssessionem amb això, o tractem de fer les coses de la millor manera possible en les condicions en què ens trobem, amb un autogovern molt potent, amb recursos considerables i -sobretot- amb gran llibertat per fer les coses que col·lectivament decidim fer. Aquesta és una. L´altra és tenir aliats, i que a Madrid i a Brussel·les hi hagi gent que ens comprengui i ens ajudi, i això significa desenvolupar una determinada política, buscant precisament aquests suports. La retòrica identitarista no porta res de bo.
-Espero que no hagi vingut en tren. Segons vostè, com s´ha portat el tema de Rodalies, tant des de Barcelona com des de Madrid?
-S´ha portat molt malament des de fa molts anys, 20 o 25, pel dèficit d´inversió en infraestructures a Catalunya. L´època del peix al cove va ser una època catastròfica, en aquest sentit. Quan parlo que les coses a Catalunya s´han de fer bé, em refereixo que en les negociacions amb Madrid s´han d´obtenir més recursos, com ha fet Castells amb Solbes, amb el resultat més positiu dels darrers 25 anys.
-Vostè demanaria dimissions?
-La prioritària hauria de ser la dimissió del Tribunal Constitucional. Estan donant un espectacle lamentable, i el millor que podrien fer és anar-se´n tots a casa, encara que hagin de pagar justos per pecadors.
-Ens en podem fiar, del que diu Zapatero?
-Als ciutadans se´ls ha de dir que, sobretot, no se´n fiïn del tot de ningú. Que tinguin actitud crítica. Ara bé, es pot tenir més confiança amb uns que d´altres, i per descomptat que en Zapatero es pot tenir infinitament més confiança que en Aznar, Acebes o Rajoy.
-Sospito que no comparteix això que els responsables de l´11-M «no es troben en muntanyes llunyanes ni en deserts remots».
-Existeix una tàctica, inventada des de fa molt temps, que una mentida repetida mil vegades, finalment pot fer forat. El PP va jugar aquesta tàctica tan a fons i tan prolongadament, que ara seria un miracle que rectifiqués, ni en vistes a la sentència. La reacció ambigua hipòcrita i enganyosa es va produir al llarg de molt temps i ara ha de continuar.
-Vostè es va retirar de primera línia de la política amb molta discreció. En canvi, Jordi Pujol encara regala -potser més que abans- grans titulars en forma de declaracions. És perquè ell va ser president i vostè no, o és cosa del caràcter de cadascú?
-No ho sé, les coses van com van. Jo ara estic a Brussel·les, que és la distància ideal de Catalunya, perquè estic prou a prop per seguir el dia a dia, i prou distant com per no interferir. Quan s´han tingut responsabilitats en política, s´ha de procurar sobretot no interferir. Deia un clàssic que el destí d´un polític depèn de dos factors: la virtud -política, no moral- i la fortuna. Jo he tingut fortuna en molts casos i en altres no. I la virtud no me l´haig d´atribuir jo, sinó els altres.

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2871_3_229790__Comarques-Igual-salari-minim-hauria-dhaver-salari-renda-mxima