"Ségolène Royal, la 'royaliste plus republicaine'”, article de Maria Badia a "Zerovuittresquaranta", revista d'informació i cultura a Vilassar de Mar

Un joc de paraules amb el seu cognom dóna munició als mitjans de comunicació i als comentaristes polítics a l’hora de parlar a favor o en contra de Ségolène Royal.

El fenomen Royal, -crec que es por qualificar així-, respon a causes internes del Partit socialista francès (Ps), però també a causes externes. Des del punt de vista intern, no crec que poguéssim parlar de fenomen Royal si en les eleccions presidencials de l’abril de 2002, a França, no s’hagués produït la retirada de Jospin en quedar eliminat per Chirac i Le Pen, en la primera volta. Aquest esdeveniment creà un traumatisme considerable dins del Ps -i no només al si del partit-, a més d'una crisi de lideratge. El debat intern que no s’havia produït fins aleshores, apareix de sobte: es demana renovació,  paritat, que el partit s’assembli més a la societat.

Un altre aspecte a tenir en compte és el NO al referèndum a la Constitució Europea. Recordem que els NO venien tant de l’esquerra com de la dreta i dins del Ps hi havia posicions totalment enfrontades.

Com a causes externes: una demanda de l’opinió pública de renovació generacional, tant a la dreta com a l’esquerra – un President de la República, François Chirac, de 75 anys- i desconfiança dels ciutadans en els seus governs, arreu, però a França, molt especialment.

Així, Ségolène Royal, una persona que malgrat haver estat ministra en el govern Mitterrand era fins aleshores una  desconeguda, guanya  les eleccions regionals del març de 2004 i esdevé Presidenta de la regió Poitou-Charentes, batent el candidat de la dreta, el Primer Ministre chiraquià d’aleshores, Jean Pierre Raffarin. Li dóna, això, una gran visibilitat i la fa aparèixer com una esperança en el desolat panorama dels socialistes francesos. No han de passar gaires setmanes perquè comencin a sorgir veus que veuen en ella una possible candidata a la presidència de la República. I aquí apareix com un element que desperta un gran interès mediàtic, el ser la companya i mare de tres fills de François Hollande, Primer Secretari del Ps i,  per tant, natural candidat a la presidència, malgrat que altres noms li disputarien aquesta legitimitat -com s’ha vist després-.

Aquesta és, a grans trets, la situació dins del Ps quan sorgeix la candidatura de Ségolène Royal. A l’hora d’elegir el candidat o candidata a la Presidència de la República apareixen dos candidats més, Laurent Fabius i Dominique Strauss-Kahn, la qual cosa fa necessària la celebració d’unes eleccions primàries. Unes primàries en les quals ella s’aboca plenament a connectar amb els ciutadans, aquests ciutadans que s’han apartat de la política, que se senten amenaçats per les inseguretats que acompanyen la globalització- les deslocalitzacions, l’augment de les desigualtats (reals o percebudes), les pors...- i  que els dirigents polítics es mostren incapaços de solucionar.

Quan ella decideix presentar-se a les primàries apareixen amb una gran força els anomenats “Désirs d’avenir” (desitjos de futur), comitès de suport a Ségolène Royal que es multipliquen de manera rapidíssima –arriben a 750-,  arreu de França. El 2006 es crea el portal  Internet per donar la veu a la ciutadania, també amb un gran èxit de visites. Podríem dir que la campanya de les primàries permet posar negre sobre blanc sobre qui són, com són, i sobre el projecte de cadascun dels candidats. Ségolène Royal guanya les primàries amb un 60% del vots.

Fins aquí, el relat en relació al Ps. Però, per què Ségolène Royal acumula aquest  suport  tan ampli entre la ciutadania?

La diferència entre ella i els altres candidats és la credibilitat. Ségolène Royal diu que és el moment de preocupar-se dels problemes de la gent que pateix i de tenir cura de les classes populars. Altres candidats també ho poden dir -de fet, ho diuen-, però la diferència és que a ella, els ciutadans se la creuen. Per una banda, a diferència de la majoria dels altres candidats, com Sarkozy -l´actual ministre de l’interior i president de la conservadora Unió per un Moviment Popular (UMP), o Fabius -ex primer ministre de França-, ella no ha tingut oportunitat de demostrar com pot governar. Dels altres candidats,  se sap el que han fet i el que no han fet. Per altra banda, Royal sap que com que no pot presentar aquest balanç d’obra feta,  tots els seus “atouts” -com diuen els francesos, els seus asos- són només els de fer arribar als ciutadans el seu projecte, el projecte d’algú que té la voluntat ferma de solucionar problemes reals, de dir les coses pel seu nom, d’atrevir-se a  parlar de tot. És clar que això té enormes riscos. Però ella està disposada a prendre’ls. La tendència general dels candidats  a no parlar d’aquells problemes que són difícil de resoldre, que poden comportar impopularitats, que són “políticament incorrectes”, és una avantatge i un risc al mateix temps per la candidata Ségolène..

Els darrers dies hem pogut veure com li paren tota mena de trampes  per a desacreditar-la, per fer-la caure en l’argument que fa servir la dreta: que no està preparada per governar si no sap el nombre de submarins nuclears, o si diu als quebequesos, paraules textuals: “com en totes les democràcies, el poble que vota és sobirà i lliure, i per tant, el quebequesos decidiran lliurament sobre el seu destí si arribat el moment s’hi han de pronunciar. Els principis de sobirania i llibertat són incontestables” i matisa que no havia opinat sobre temes constitucionals. ¿És que la majoria de nosaltres no diríem el mateix si ens ho preguntessin? ¿És que els ciutadans creuen que els governants ho saben tot? ¿És que no seria molt millor que, quan a un president o presidenta del govern, a un alcalde o alcaldessa, o a un polític en general, se li demanés la seva opinió, aquests  poguessin contestar lliurament, i si no es disposa de la informació en aquell moment, acceptar que es desconeix?

Aquest és un nou estil de fer política. Potser massa agosarat, potser massa original, massa personalitzat però segurament molt necessari per fer la política més propera i més creïble per als ciutadans i ciutadanes.

Hi ha encara un altre element prou important: el fet de ser dona en un país on, malgrat es pugui pensar el contrari, la presència de dones en política és molt minsa. ¿Quanta gent sap que les dones franceses no van poder exercir el seu dret a vot ni a ser elegides fins el 1944, després de la II Guerra Mundial? A Espanya, les dones votem des del 1931. En tot cas, tota mena de bons auguris per Ségolène Royal, per la seva valentia, per ser prou agosarada per expressar-se lliurament i per trencar una llança per  una altra manera de fer política. Per fer realitat un nou estil en la política.

Maria Badia
Diputada al Parlament Europeu i Secretària de Política Europea i Internacional del Partit dels Socialistes de Catalunya