"Seria raonable que EUA tractés l'Iran com Corea del Nord, sense condicions prèvies", article de Josep Borrell a El Periódico (28.02.2007)

Espanya presideix aquest any l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) que aplega 56 estats membres, des de Vancouver fins a Vladivostok.
L'OSCE és hereva de la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa, nascuda el 1975 a Hèlsinki, que va contribuir decisivament al final de la guerra freda i a la reunificació europea. Va ser una ironia de la història que el procés d'Hèlsinki, impulsat en un principi per l'URSS per resoldre la qüestió de les fronteres sorgides de la guerra, fos un dels desencadenants de la seva desintegració i de la gran transformació produïda a Europa a partir del 1989. Per això, l'OSCE, juntament amb l'ONU i la UE, és una de les grans institucions de la segona meitat del segle XX que tant han contribuït a corregir els efectes de la seva terrible primera meitat, prolongada per la guerra freda.
Avui, l'OSCE desplega 22 missions en països membres que s'enfronten a problemes d'inestabilitat, amenaça externa o dèficit democràtic. Totes es realitzen als països que van sorgir de la fi de la Unió Soviètica i de Iugoslàvia, i és especialment important la de Kosovo.
Però els temps han canviat, l'antagonisme ideològic entre blocs ja no existeix, l'enfrontament Est-Oest ha estat substituït pel desequilibri Nord-Sud i les noves amenaces són de caràcter extra-europeu, més difuses, globals o transnacionals, com ara el terrorisme, el crim organitzat, la immigració il.legal o l'accés a l'arma atòmica de països com l'Iran.
L'actitud de Rússia, com a hereva de la Unió Soviètica, també ha canviat. El president Putin considera que la seva actitud cooperativa no ha estat suficientment valorada, que l'ajuda occidental al desenvolupament democràtic de països de la seva àrea d'influència és contrària als seus interessos i que el seu potencial energètic li permet tornar a desenvolupar el paper de gran potència.
Sobre aquesta situació de fons s'ha produït una inesperada interacció entre l'amenaça nuclear de l'Iran i l'equilibri politicomilitar a l'Europa central que ens porta els ressons de la guerra freda a la superació de la qual tant va contribuir l'OSCE.
Efectivament, la intenció dels Estats Units d'instal.lar a Polònia i la República Txeca un sistema antimíssils, teòricament per prevenir un possible atac de l'Iran, ha produït la reacció més bel.licosa dels responsables militars russos des de fa temps, juntament amb l'amenaça d'abandonar l'acord signat el 1987 entre Reagan i Gorbatxov sobre l'eliminació de míssils d'abast intermedi (FNI). Els generals russos han advertit a txecs i polonesos que en menys de cinc anys poden tornar a disposar d'aquestes armes, que estarien apuntant precisament les instal.lacions nord-americanes establertes al seu territori.

DE BEN POC ha servit que Washington i Varsòvia expliquin que el desplegament no va dirigit contra Rússia, sinó contra un Iran que segueix endavant amb el seu programa nuclear. En pocs dies sembla com si haguéssim retrocedit fins als anys 80 i la crisi provocada pel desplegament de míssils Per- shing de mitjà abast, amb les seves multitudinàries manifestacions i la primera gran divisió dels governs europeus al voltant d'una qüestió de seguretat i defensa. Aquesta vegada també s'han produït diferències, com la demostrada per Alemanya, crítica amb els Estats Units per no haver informat prou Moscou d'un desplegament de míssils en els seus més immediat veïns.
La nova crisi dels míssils segueix en pocs dies les declaracions de Putin en la Conferència de Seguretat de Munic. Allà va fustigar l'unilateralisme nord-americà, la tendència dels Estats Units a actuar al marge de la llei internacional i l'expansió de l'OTAN en l'entorn de Rússia. Algunes d'aquestes crítiques són les mateixes que governants democràtics europeus han dirigit cap als EUA per la guerra de l'Iraq, però en boca de Putin van fer desenterrar els fantasmes de la guerra freda i van provocar una reacció nord-americana, primer, de sorpresa, i després, d'extrema prudència, mirant de treure ferro i evitar una escalada.
Però no crec que estigui en l'interès ni en la intenció de Putin començar una altra guerra freda. El que pretén és que es respectin les regles amb què aquesta es va acabar, en particular els acords sobre limitació d'armament, i que Rússia pugui tenir el paper determinant que ja va tenir en un món sotmès a la fràgil pau resultant de l'equilibri nuclear.

LA INESPERADA conseqüència de l'escalada de la tensió amb l'Iran es produeix precisament quan se sap que aquest país ha ampliat i accelerat el seu programa d'enriquiment d'urani en lloc de cancel.lar-lo, com li va exigir al desembre el Consell de Seguretat de l'ONU. Al mateix temps, augmenta el desplegament militar nord-americà al Pèrsic, cosa que fa pensar que som davant d'una demostració de força per intimidar l'Iran o que es prepara un atac a les seves instal.lacions nuclears.
Els EUA ho neguen i la majoria d'observadors consideren que tindria efectes desastrosos des de molts punts de vista. Qualsevol acció basada en la legalitat internacional necessitaria l'aval de Rússia, la Xina i els europeus, i aquests estan lluny de donar-lo. Malgrat que sigui difícil, l'única solució és la basada en el diàleg, la negociació i la intel.ligent combinació d'incentius i sancions.
I per evitar que se segueixi propagant la nostàlgia de la guerra freda, seria raonable que els EUA tractessin l'Iran igual que fan amb Corea del Nord, a la qual no li han exigit suspendre la producció de plutoni com a condició prèvia per a l'inici de les negociacions. A tots ens hi va molt en això, i el record del que es va aconseguir a través de l'OSCE hauria d'obrir portes a l'esperança.

FONT: El Periódico