"Europa, la crisi dels 50", article de Josep Borrell a El Periódico (23.03.2007)

Quan diumenge que ve celebrem el 50 aniversari del Tractat de Roma, recordem que Europa era llavors un continent destruït, dividit, afamat i amenaçat.
Des d'aleshores, el procés d'integració europea ha estat la història d'un èxit. La Unió Europea reuneix actualment 27 Estats d'un continent reunificat, els vells enemics d'ahir són els veïns més cooperatius del món, les llibertats democràtiques i els drets humans estan més garantits que mai i el mercat únic, l'euro i la supressió de les fronteres han creat un nou espai de prosperitat i solidaritat.

LA HISTÒRIA d'aquest mig segle no ha estat un riu tranquil, sinó una successió de crisis i sobresalts, malgrat els quals s'han aconseguit, i fins i tot s'han superat, els objectius que es van proposar a Roma mig segle enrere. Però els més joves no valoren la importància del que s'ha aconseguit perquè no han conegut mai la guerra, ni temen que pugui tornar, i la pau ha deixat de ser un objectiu mobilitzador.
Per una feliç coincidència, aquest èxit serà celebrat durant la presidència alemanya. ¿I quin escenari pot ser millor per fer-ho que la porta de Brandenburg? Va ser el símbol de la divisió d'Europa durant la guerra freda i en aquests moments ho és de la lliure unió dels europeus, conscients que cap dels seus països podrà fer front sol als nous desafiaments del segle XXI. Però es pot morir d'èxit. I aquest és el risc que corre avui la Unió Europea ampliada, molt més heterogènia que els sis països que van crear el Mercat Comú, enfrontada avui a problemes radicalment diferents dels que hi havia fa 50 anys.
Fa 50 anys, la unió entre els europeus va ser impulsada per dos temors: el d'una invasió soviètica i el ressorgiment de l'enfrontament franco-alemany. Avui dia tots dos han desaparegut, els antagonismes identitaris han estat neutralitzats i ja no és el temor als altres, ni a nos-
altres mateixos, el que pot impulsar aquesta "unió cada vegada més estreta" que deia el Tractat de Roma. Units en la diversitat, deia el motto de la Constitució, però avui ens preguntem quanta heterogeneïtat, d'interessos i de voluntats, és compatible amb una efectiva unitat.
Per això, l'èxit que celebrem no pot ser menysvalorat, ni servir de consol per a la crisi que avui viu la Unió Europea. Una crisi posada de manifest pel no dels uns i el silenci dels altres respecte al Tractat Constitucional, però que respon a causes profundes: la por social davant la globalització i una ampliació sense límits, la debilitat econòmica en alguns països, el sentiment de pèrdua d'identitat en altres, l'envelliment que només pot ser compensat per una creixent emigració, la depen- dència energètica, etcètera. Una crisi entre melancòlica i nostàlgica, de llanguiment i fatiga, que s'assembla a la crisi de la cinquantena que arriba quan ens adonem que el temps ha passat i que els temps, els veïns i la família han canviat, que hem aconseguit part del que ens vam proposar, però que ja no sabem molt bé què més volem fer en un horitzó que s'escurça...
Alguna cosa d'això li passa a aquesta Europa que es resisteix a acceptar que ja no és el centre del món ni es decideix a unir les seves forces per fer-hi front. En realitat, els europeus no saben què més volen fer junts. Alguns països ni tan sols han volgut participar en les dues grans polítiques que més ens han unit: Maastricht i Schengen, l'euro i la supressió de les fronteres. I discrepen perquè les seves diferents històries han construït diferents visions del món i de l'organització de la societat, encara que ens entestem a englobar-les totes sota un mateix "model social europeu". Per aquest motiu resulta tan difícil la redacció d'aquesta Declaració de Berlín, amb la qual es vol saludar l'èxit d'ahir però sobretot donar un nou impuls al futur.
Una declaració que es vol que sigui curta, concreta, intel.ligible i capaç de conjurar aquesta crisi dels 50 definint nous objectius. Que tingui el mateix paper que el que va tenir la de Messina, que va servir d'antídot al rebuig francès del tractat que creava la Comunitat Europea de Defensa i va obrir el camí del Tractat de Roma, buscant mitjançant el mercat el que no va ser possible aconseguir a través de l'apartat militar.

NO OBSTANT és difícil que la Declaració de Berlín tingui aquesta força impulsora, perquè la idea d'avançar en la integració d'Europa per fer-ne un actor polític global no és avui més acceptada que fa 50 anys. Diversos països, començant per la Gran Bretanya i secundada després per alguns països nòrdics i més tard per diversos de l'Est, no han acceptat mai que Europa sigui alguna cosa més que un mercat acompanyat d'àrees específiques de cooperació. El rebuig o la tebior a la unió en l'aspecte militar o diplomàtic val també per a l'aspecte social i el fiscal, el pressupost i la macroeconomia, en realitat per a tots els símbols de la sobirania.
En això radica la gran qüestió. ¿Sortirem de la crisi dels 50 per dalt, plantejant-nos noves ambicions que només es poden satisfer amb una dosi més gran d'unió política, o sortirem pel conformisme escèptic que ens limita a ser un gran mercat o, encara menys, una zona de lliure canvi? Avui, com fa 50 anys, la Història està per fer i l'escriurem amb més o menys lucidesa i determinació. Però tant de bo que el que fem a partir d'ara estigui a l'altura del que s'ha aconseguit des del 1957.

Font: El Periódico