Última reunió a 25 del Consell Europeu. En la pròxima, amb Romania i Bulgària, la Unió Europea (UE) haurà passat de 6 a 27 estats membres en 50 anys. I n'hi ha més a l'horitzó. Les negociacions amb Turquia patinen, però no es trenquen. Croàcia espera impacient. I el Parlament Europeu demana que es mantinguin els compromisos adquirits amb els altres paï- sos balcànics.
Les ampliacions són part de l'èxit de la UE. Però les que encara han de venir plantegen el problema de la identitat i l'operativitat d'un conjunt que és cada vegada més ampli i divers. Per això, el debat sobre la capacitat d'absorció de nous membres ha estat viu al Consell. Però no es tracta d'absorbir, sinó d'integrar i fer compatible el nombre amb l'eficàcia i la coherència en objectius i polítiques.
Fins ara, cada ampliació havia anat seguida d'una nova etapa d'integració. Els dos processos, ampliar i integrar, mantenien l'equilibri. Però últimament l'ampliació s'accelera i la integració es paralitza. L'equilibri s'ha trencat i el projecte es pot diluir. No podem seguir augmentant l'altura de l'edifici sense consolidar-ne els fonaments. El Parlament Europeu li diu al Consell que continuar amb les ampliacions exigeix prèviament reformar institucions i regles de decisió i disposar de recursos suficients per a les polítiques de cohesió. I això implica trobar una sortida a l'impàs constitucional.

FA SIS mesos, el Consell Europeu va decidir prolongar el període de reflexió durant un any. Durant aquest temps, Finlàndia va ratificar el Tractat Constitucional. Però em temo que no hi haurà més ratificacions i que el text haurà de ser revisat, perquè, ens agradi o no, la unanimitat és necessària. És una bona notícia que la cancellera alemanya, Angela Merkel, hagi anunciat que invertirà en això totes les seves energies. Encara que és segur que no podrà acabar la feina --les eleccions franceses estan massa a prop del final de la presidència alemanya-- és urgent marcar un camí. El 2007, no només se celebra el 50è aniversari del Tractat de Roma: també els 10 anys del d'Amsterdam, el primer dels intents fracassats per donar una adequada estructura institucional a la Unió.
Malgrat tot, la UE segueix funcionant en l'aspecte quotidià. Hem aconseguit resultats importants, com la directiva de serveis o la que regula els efectes ambientals de la indústria química. Però la presa de decisions és cada vegada més lenta i difícil. L'exigència d'unanimitat en algunes àrees clau és cada vegada més paralitzant. I, tal com ha dit el president Barroso, "no es poden fer les polítiques de demà amb els instruments d'ahir". En la revisió que es fa necessària, s'haurà d'evitar tornar a debatre sobre els valors o les reformes institucionals acordades. Podríem seguir discutint indefinidament sense aconseguir mai un consens millor.

EN OPINIÓ del Parlament Europeu, s'ha de preservar el que és essencial del Tractat Constitucional i respectar l'equilibri i els compromisos aconseguits la primavera del 2004. La denominació no ha de ser un tabú: mini o maxi, Tractat o Constitució, l'important és el seu contingut operatiu. Però recordem el que hem après d'aquesta experiència. Un acord entre tots els governs és, per descomptat, necessari, però no suficient. Darrere hi ha processos de ratificació difícils que requeriran moltes més explicacions. L'època en què els avanços europeus els feien polítics o tècnics visionaris mitjançant acords entre governs, davant el consens tou dels ciutadans, s'ha acabat. Ja no serà possible seguir construint Europa sense que hi hagi un fort compromís dels seus pobles.
I per a això fa falta una Europa que s'ocupi dels seus problemes quotidians, la seva seguretat, la seva prosperitat i el seu benestar. També dels seus somnis i esperances. I això vol dir desenvolupar la dimensió social de la integració europea. Aquest és el missatge del congrés del Partit Socialista Europeu que es va celebrar el cap de setmana passat a Porto. Els europeus només s'interessaran en la construcció europea si hi veuen una manera de defensar-se dels efectes negatius de la globalització i aprofitar millor les seves oportunitats evitant que la competència entre empreses es converteixi en una competència entre societats a través del dúmping fiscal i laboral.
Aquests riscos i oportunitats es concentren en dos grans desafiaments del nostre temps: el que formen la tecnologia, l'energia i el medi ambient per un costat, i el de la demografia, la immigració i el multiculturalisme per l'altre. Tots dos afecten la nostra influència geopolítica, la nostra independència i la possibilitat d'estendre al conjunt de la humanitat el benestar de les nostres societats desenvolupades. La Unió dels europeus hi pot trobar un nou impuls i una nova ambició.

ENERGIA i medi ambient, per exemple, són les dues cares del mateix problema. No tenim un problema d'energia, tenim un problema de descarbonificació de l'energia. Només la innovació tecnològica hi pot aportar la solució a través de les energies alternatives renovables. I aquest és un camp en què Europa té avantatge. Podem reduir la nostra dependència des- envolupant al mateix temps la nostra economia. A semblança del Tractat del Carbó i l'Acer del 1952, podríem conjugar els nostres esforços en un projecte coherent que unís energia, medi ambient i investigació aprofitant la dimensió i la força de l'Europa unida. L'emigració i el seu corol.lari, el desenvolupament de l'Àfrica, és un altre dels problemes que, després d'haver obert les seves fronteres interiors, cap país europeu podrà resoldre sol.
La Unió s'àmplia, sí. I ho seguirà fent. Però s'ha d'evitar que siguem cada vegada més europeus i en canvi tinguem cada vegada menys Europa.