Article de Josep Borrell: "Vents freds de l'Est" (El Periódico, 04.06.2007)

Tant si agrada com si no, la interdependència entre la UE i Rússia fa indispensable la seva cooperació. Europa necessita el petroli i el gas russos i Rússia necessita vendre'ls-hi per finançar el seu desenvolupament. La UE aporta el 76% de la inversió estrangera a Rússia i li compra el 57% de les seves exportacions. Però la setmana passada, a la riba del Volga, la UE i Rússia no van acabar de rellançar les negociacions per a un nou acord d'associació.
Aquest fracàs reflecteix la tensió d'unes relacions que no havien estat mai tan difícils des de la caiguda del Mur de Berlín. El vent de l'Est es va començar a refredar quan a principis del 2006, Rússia va tallar el gas a Ucraïna, i va afectar d'aquesta manera el subministrament d'Europa. Després va seguir l'embargament sobre les importacions de carn de Polònia i el tall d'un oleoducte, suposadament avariat, vital per al subministrament a Lituània. Va continuar amb greus tensions amb Estònia a propòsit del trasllat del monument de Tallinn als soldats soviètics, amb atacs a la seva ambaixada a Moscou, ciberatacs als sistemes informàtics i tensions amb la minoria russa.

L'ESTATUTde Kosovo, l'entrada de Rússia a l'OMC o la solució dels conflictes congelats com el de Transnístria, o al Caucas, amb Geòrgia, o entre Armènia i l'Azerbaidjan, són altres punts de fricció. Però la guinda l'ha posat el desplegament pels EUA d'un escut antimíssils a Polònia i la República Txeca. La reacció irada de Rússia, amb tonalitats de guerra freda, intenta provocar divisions entre els europeus reproduint les que va originar el desplegament de míssils de mitjà abast als anys 80.
Els últims actes d'aquesta escalada de la tensió han estat la violenta repressió de manifestacions a Moscou l'últim cap de setmana de maig, amb un eurodiputat entre els detinguts, i les proves de nous míssils balístics intercontinentals russos, seguint l'amenaça de Putin de retirar-se dels tractats de limitació d'armaments que van marcar el final de l'enfrontament entre blocs a Europa. Aquest refredament amb el gran veí de l'Est no és percebut de la mateixa manera a tota la UE, i Rússia ho aprofita per jugar a la divisió entre els europeus. Hi ha raons objectives per a això, els països de l'Europa central i oriental aporten una amarga experiència de les relacions amb Rússia. I en particular, els bàltics: entre el juny del 40, quan l'URSS els envaeix, i el juny del 41, quan Alemanya ataca Rússia, 120.000 persones van ser assassinades o deportades. Entre el 1944 i el 1955 200.000 persones més van ser deportades a Sibèria i moltes altres van fugir a l'Oest.
Els actuals presidents d'Estònia i Lituània han tornat de l'exili als EUA i la presidenta de Letònia es va educar al Canadà. Aquest passat està molt present en l'imaginari col.lectiu d'aquests països i no pot deixar d'influir en les relacions de la UE amb Rússia.
El Parlament Europeu (PE) ha votat resolucions en suport a la sobirania d'Estònia i de la seva llibertat per administrar la seva pròpia història i ha demanat la solidaritat de tots els estats de la UE. A Samara, la UE va mantenir la seva unitat, però no és menys cert que els grans països de l'Oest necessiten discutir la cooperació energètica i industrial amb Rússia, i no sempre valoren positivament les actituds dels nous i petits estats membres.
Això és especialment cert per a Alemanya, que té una relació energeticoeconòmica amb Rússia més important i més que ho serà encara. Les seves exportacions a Rússia han crescut un 20% anual els últims tres anys i la seva dependència del gas rus passarà del 40% actual al 60%. Merkel no té amb Putin la relació personal privilegiada de Schröder, però no ha qüestionat el gasoducte sota el Bàltic, que aïlla Polònia i per això la irrita tant. A més a més, l'empresa constructora ara la presideix Schröder. I tampoc demostra més interès que el seu antecessor en el projecte Nabuco, el gasoducte que donaria a Europa accés directe als camps de gas de l'Àsia central circumval.lant Rússia via Turquia i Romania.
Merkel es va mantenir ferma en la defensa dels drets humans davant Putin, i sé per la meva pròpia experiència de la cimera de Lahti, a Finlàndia, on li vaig expressar la preocupació del PE per l'assassinat de la periodista Anna Politkovskaia, que el personatge no és fàcil. Però això no evita una certa suspicàcia o ressentiment dels països més exposats al vent de l'Est respecte de la posició d'Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit, que no perden de vista l'objectiu estratègic de la seguretat energètica.

A LAHTI vaig tenir ocasió de recordar, en nom del PE, que Europa no ha d'intercanviar energia per drets humans, i Kaspàrov, el campió mundial d'escacs, ens ha recordat la debilitat de la democràcia russa durant la seva recent visita a Estrasburg. Però les divergències polítiques i els nombrosos contenciosos que abans he enumerat no poden ocultar la innegable interdependència ni la realitat d'una Rússia que està disposada a continuar emergint com la potència que va ser usant l'energia com a arma.
La recepta europea s'ha de basar en una unitat sense falles i amb tanta fermesa en la defensa de les seves conviccions com la de Rússia en els seus interessos geopolítics. En aquesta unitat també hi han de cabre les exigències de la nostra realitat energètica i la justa mesura de la nostra capacitat, limitada, d'influir en Rússia en qüestions bilaterals i de drets humans, evitant remoure les brases del passat i els cops d'efecte per a la galeria que en res protegeixen del vent fred de l'Est.

EL PERIÓDICO