La normalitat de la disjuntiva dreta/esquerra ha tornat a les presidencials franceses. Nicolas Sarkozy i Ségolène Royal han obtingut junts el doble de vots que Jacques Chirac i Lionel Jospin el 2002. És el resultat d'una participació excepcional i d'haver atret el vot útil dels seus respectius extrems. Jean- Marie Le Pen perd un milió de vots i retrocedeix a 20 anys enrere. L'esquerra no socialista, incloent-hi els verds, ha estat laminada. Excepte la LCR, cap dels seus components arriba al 2%, i entre tots sumen el 10,5%, exactament el mateix que Le Pen. Royal ha igualat el resultat (percentual) que va obtenir François Mitterrand el 1981. Però el conjunt de l'esquerra s'ha debilitat molt des d'aleshores. Sumava el 47% en la primera volta del 1981; el 40,5% en la del 1995 i el 36,4% ara.

LES RESERVES de vots que cada candidat pot obtenir dels seus extrems són equivalents, i no queden gaires abstencionistes a mobilitzar. La novetat és l'emergència d'una força autònoma del centre. Els seus votants decidiran el resultat final d'un duel que més aviat sembla un ménage à trois. Es pot pensar que això també és normal. Des del 1965, tot socialista que passa a la segona volta ha de seduir una bona part de l'electorat centrista, sense el qual la seva victòria és impossible. Però la dimensió i la naturalesa d'aquest centre han canviat: avui es projecta com a força de futur més enllà de la seva disgregació obligada a la segona volta de les presidencials, i s'emmarca en una àmplia dinàmica europea.
Fins ara, i des que Jean Lecanuet i Valéry Giscard d'Estaing van unificar la dreta no gaullista, centre i dreta convivien fins a confondre's. Es repartien amistosament les circumscripcions en un sistema electoral majoritari a doble volta, alternaven, amb alguna traveta, candidats a la presidència i governaven junts. François Bayrou, diverses vegades ministre de Chirac, era, amb el 6% dels vots, una força residual.
Però la societat francesa ha lliscat cap a la dreta, ha envellit i s'ha atomitzat, els ideals i els esquemes ideo- lògics s'han erosionat i la por a la doble competència de la globalització i la immigració ha debilitat les bases tradicionals d'una esquerra que no ha pogut evitar el creixement de les des- igualtats ni l'augment de l'atur, excepte en el parèntesi del 1997 al 2000. La dretanització de la dreta i la debilitat de l'esquerra plural han obert un espai autò- nom al centre, fins al punt que Bayrou es podia presentar com la millor defensa contra la dreta dretitzada i reclamar el suport dels votants socialistes amb poca confiança en la seva candidata.
El seu èxit, triplicant els seus vots, ha estat gran, però no suficient. Ara ha de preservar les seves forces per a les pròximes legislatives, sense decantar-se formalment, evitant que es desinfli el suflé i donant consistència a un projecte basat en alguna cosa més que la desconfiança de 7 milions d'electors en les propostes i els resultats de les dues grans forces de govern.
Per aconseguir tot això, Bayrou ja ha marcat la seva proximitat amb Royal en les qüestions institucionals i socials tant com les seves discrepàncies en l'aspecte econò- mic. Com a bon liberal, no comparteix les critiques al Banc Central Europeu ni a la fortalesa de l'euro. Deixarà que els seus diputats flirtegin amb Sarkozy perquè al cap i a la fi necessita un grup parlamentari, però ja anuncia la creació d'un Partit Democràtic amb el qual concórrer a les legislatives. Aquesta és la nova marca de l'extrem centre, a la moda italiana i al gust de tots aquells que voldrien que la política a Europa fos com als Estats Units, amb dos grans partits, un de liberal i un altre conservador, que emergeixen al caliu de cada elecció i sense gaires impediments ideològics.
L'europeïtzació de la vida política reforça aquesta temptació centrista. Al Parlament Europeu s'hi ha format el grup Liberals i Demòcrates (Alde), on s'agrupen els liberals britànics, la Marguerita italiana de Romano Prodi i Francesco Rutelli, i la UDF francesa. El mateix dia en què Bayrou emergia a França, el centreesquerra italià i els excomunistes i socialistes de la Democràcia de Sinistra (PDS) iniciaven la seva fusió en un altre Partit Democràtic amb què estabilitzar el Govern de Prodi i fer front a Silvio Berlusconi.

NO TOTS els socialistes seguiran aquesta amalgama d'exdemocristians i excomunistes, que sembla imposada pel sistema electoral i la debilitat de l'esquerra. Des de l'enfonsament de la tradicional estructura de partits a Itàlia, la DS no aconsegueix superar el 20% de l'electorat, ni la Marguerita el 9%. ¿Aconseguiran junts més que cada un per separat? Caldrà veure que, més enllà de l'adaptació a les exigències del sistema electoral, la unió dels diferents aconsegueixi presentar una coherència prou fiable. Per fer-ho hauran de superar importants divergències en temes de laïcitat i d'integració en els grups polítics europeus.
En realitat, la temptació centrista i la desconfiança en les estructures tradicionals dels partits han estat permanentment presents a Europa. Des de finals dels anys 90, l'esquerra europea ha buscat una via reformista, la tercera via de Tony Blair o el nou centre de Gerhard Schröder, per captar al centre el vot necessari per poder guanyar el neoliberalisme conservador. No obstant, l'emergència de partits de centre a l'estil francès o a l'italià és una altra història a la qual el socialisme democràtic ha de prestar especial atenció si vol mantenir el seu suport electoral i la seva capacitat de transformació social.

FONT: EL PERIÓDICO