JOSEP Borrell*

No hi ha res millor que fer un viatge a l'Àfrica subsahariana seguint l'arc del Níger, des de Nigèria fins a Mali, per comprendre la relació entre desenvolupament, demografia i immigració i la diversitat del continent africà.

L'anglòfona Nigèria és la gran potència regional que promou la integració de l'Àfrica oriental, però afronta greus tensions ètniques i religioses. Gràcies al seu petroli, és un dels països potencialment més rics. Però el 70% dels 130 milions de nigerians viuen amb menys d'1 dò- lar/dia. Durant 30 anys de dictadura militar, la riquesa petrolera ha estat com una maledicció que ha desbaratat les estructures econòmiques i ha generat corrupció i desigualtat.

EL FRANCÒFON Mali és un dels països més petits d'Àfrica (11 milions d'habitants) i el tercer més pobre del món. El 70% de la població és analfabeta i creix tant com el seu PIB. Depèn críticament de productes agrícoles, com el cotó, molt afectats per les polítiques proteccionistes, especialment dels Estats Units, de l'ajuda externa i de les remeses dels seus 4 milions d'emigrants.

Aquesta Àfrica real, a vegades exclosa de la globalització però cada vegada més desitjada per les seves riqueses minerals, no és un continent a la deriva, ni una reserva folklòrica, ni està en un altre planeta amb una evolució que no ens afecti. S'enfronta a tres grans desafiaments: la lluita contra la pobresa, evitar l'assistencialisme i construir sistemes de govern democràtic.

Un dels Objectius del Mil.lenni era reduir la pobresa fins a la meitat l'any 2015. Ho dic bé "era", perquè segons el PNUD, al ritme actual, l'Àfrica no assolirà aquests objectius abans de ¡140 anys! Malgrat totes les ajudes, cada 30 segons mor un nen africà a causa de la malària. És un tsunami silenciós que l'escalfament climàtic encara podria agreujar pel fet que estendria l'endemisme d'aquesta i d'altres malalties. Recorrent l'arc del Níger resulta evident que la lluita contra la pobresa és la millor resposta a desafiaments col.lectius com la pau, la seguretat, les migracions i la protecció del medi ambient. Però és del tot necessari que aquesta lluita sigui eficaç.

El president del Banc Mundial, P. Wolfowitz, que assistia a Brussel.les a la Setmana Europea del Desenvolupament, em deia que "perquè la pobresa passi a la Història primer s'ha d'acabar amb la corrupció".

LA UNIÓ Africana considera que la corrupció costa al continent el 25% del seu PIB. A Nigèria estimen que el 90% dels 400.000 milions de dòlars obtinguts del petroli han desaparegut o s'han malgastat. La corrupció té un efecte devastador en l'eficàcia de les ajudes al des- envolupament. Si persisteix aquest flagell no arribarem mai a eradicar la pobresa, per molts esforços que dediquem a la cooperació.

La Unió Europea aporta més de la meitat de l'ajuda mundial al des- envolupament, la meitat de la qual es dirigeix a l'Àfrica subsahariana. Però són com gotes a l'oceà. Podem i hem de fer més. Arribar, com ens hem proposat, al 0,56% del PIB per a ajuda al desenvolupament el 2010 i al 0,7% el 2015. També hem i podem fer-ho millor. En molts paï- sos receptors les ajudes no arriben sempre als que més les necessiten. Molts donants tranquil.litzen la seva consciència alliberant fons sense preocupar-se gaire per la poca o molta eficàcia amb què s'utilitzen. I la Xina no es proposa sotmetre l'ajuda que promet a cap mena de condicionalitat.

S'ha d'exigir transparència i responsabilitat compartida per evitar que les ajudes caiguin massa vegades en un forat, o en una butxaca, o en una butxaca foradada. Condicionar, però no abandonar. Combatre els efectes perversos de l'ajuda al desenvolupament, que n'adorm uns i crea bona consciència en altres, que a vegades empobreix i manté una forma de dependència postcolonial. Per fer tot això, necessitem estratègies més coherents i accions menys disperses. Un ministre ghanès deia que havia d'atendre més de 400 donants. Massa actors per a massa pocs mitjans. El 2005 hi va haver gestos rellevants, com l'augment dels esforços del G-8 i importants anul.lacions de deute extern. La Unió Europea va adoptar una estratègia de desenvolupament per a l'Àfrica basada en el principi d'"apropiació local" perquè el destí de les ajudes es determini juntament amb els destinataris i posar-les més directament a disposició dels sistemes locals d'execució.

ELS conflictes que han assolat sovint l'Àfrica disminueixen. Fa 10 anys, 30 països en patien. En aquests moments, malgrat el drama de Darfur, només en són 6, gràcies a forces de manteniment de la pau africanes i als esforços diplomàtics d'alguns dels seus líders, en particular els presidents de Mali i Nigèria. Però molts africans han de buscar futur fora dels seus paï- sos. L'emigració és una necessitat, com ho va ser per als europeus del segle XIX. Vist des de l'arc del Níger, es comprèn que l'Eldorado europeu faci somiar molts africans que emprenen una aventura, a vegades d'anys, en què arrisquen la vida pagant sumes colossals als traficants d'éssers humans. El volum de negocis d'aquests "nous negrers" ja és equivalent al dels traficants de droga.

Si tinguéssim una política europea d'immigració legal i si no existís una oferta de treball il.legal a Europa, els candidats a la immigració clandestina serien menys nombrosos. Europa envelleix i necessita emigrants per poder salvar la seva davallada demogràfica. L'Àfrica és jove i necessita recursos i mercats. Canalitzar l'emigració i ajudar al desenvolupament local són les dues cares del gran repte del nostre temps que hem d'afrontar junts.


*President del Parlament Europeu.