Les eleccions del diumenge passat,  22 de juliol,  a Turquia han fet encara més còmoda la majoria  parlamentaria de que disposava el govern, en mans del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), de perfil confessional. Tot i això, el guany no arriba als dos terços de la cambra, una proporció que hauria permès al primer ministre Recep Tayip Erdogan fer elegir el seu candidat a primer ministre, el seu fidel col·laborador Abdullah Gül. La incapacitat de fer nomenar Gül per mitjà de la votació parlamentària que estableix la Constitució fou precisament una de les causes de l´avançament de les eleccions. Tot i que ha estat en gran part Gül qui ha menat el país cap a l´inici de les negociacions per a la futura adhesió a la Unió Europea, la oposició laicista havia vedat el seu nomenament com a cap d´Estat, en considerar que la seva vinculació a la tradició religiosa podia arribar a posar en perill els fonaments laics de l´Estat.

En els mesos anteriors als comicis, altres elements de conflicte agreujaren la situació política interna, fins al punt que s´havia parlat d´una greu crisi institucional. L´exèrcit, que ha tutelat la vida política de la Turquia moderna des de la seva fundació per part de Mustafâ Kemal Ataturk, ha mantingut l´exigència d´iniciar una campanya militar contra les bases dels moviments independentistes kurds al nord de l´Iraq. Per altra banda, la societat turca ha acusat les reticències que han ressorgit en alguns sectors de la Unió Europea enfront a les aspiracions  turques d´adhesió a Europa, i això ha provocat un marcat descens del sentiment europeista dintre de la pròpia Turquia.

Durant la campanya electoral, Erdogan ha insistit en que Turquia s´ha de mantenir ferma en el camí de les reformes internes i la negociació amb Europa. El seu discurs centrat li ha valgut el 46,4% dels vots, 340 dels escons en joc i, per tant,  la revalidació de la seva política pro-europea per part de l´electorat.

Paradoxalment, els kemalistes del Partit Republicà del Poble (CHP), que en principi apareixien com a els “modernitzadors” no s´han pogut sostreure a l´ombra de l´exèrcit i a les seves amenaces velades d´intervenir si l´AKP posava en risc la laicitat de l´Estat turc i no donava via lliure a la campanya militar al nord de l´Iraq. L´endemà de les eleccions, algunes veus dintre del partit acusen el líder d´haver-se allunyat de la ideologia socialdemòcrata que havien mantingut històricament per centrar-se gairebé exclusivament en denunciar una eventual “agenda oculta” islamitzadora de l´AKP. El seu percentatge electoral, un 20, 8%, ha variat poc respecte a les anteriors eleccions, però el fet de compartir el rol d´oposició amb una nova força parlamentaria podria restar marge d´actuació als seus 112 diputats.

Aquesta nova força a la cambra és el Partit d´Acció Nacionalista (MHP), de tendència ultradretana. Ha aconseguit un 14% dels vots i 70 escons. El seu ascens explica el fet que els dos partits principals, malgrat no haver reculat en percentatge de vots, ho han fet en nombre d´escons. Representa un fenomen que resulta preocupant de manera creixent: en la societat turca està arrelant un ultranacionalisme anti-kurd i anti-europeu que defensa el girar l´esquena a l Unió Europea, i que s´alimenta de la percepció del greuge en les negociacions.

Els moviments kurds s´han fet amb 22 dels llocs reservats per a independents  a la cambra: la barrera del 10% que opera per a les llistes de partits els havia impedit fins ara ser al parlament.

 En definitiva, els resultats confirmen de moment la via europea de Turquia, però consoliden també alguns elements inquietants en l´horitzó, als quals caldria fer front com més aviat millor per evitar una seriosa fractura social: el nou govern haurà de fer desistir l´exèrcit dels seus plans intervencionistes al nord de l´Iraq, arribar a acords parlamentaris per a la investidura del nou president de la República i prosseguir la negociació amb la Unió Europea de la manera més serena possible, de manera que no es generi sensació de frustració en la societat turca. En aquest darrer punt, especialment, haurien de poder comptar amb bones dosis de complicitat per part de les institucions i governs europeus.