Nota: "Turquia, crisi i procés d'adhesió"

1. Introducció
L'adhesió de Turquia a la Unió Europea és un dels punts més controvertits de l'agenda europea. La seva grandària i la majoria de població musulmana fa que molts estats membres vegin la seva incorporació amb recel, i més ara que una crisi política amenaça la seva estabilitat. La UE observa molt de la vora els esdeveniments, perquè és un país on es concentren molts interessos i vol mantenir-hi una bona relació. Els actors implicats en la crisi són d'una banda l'exèrcit, que defensa la laïcitat de l'Estat i l'AKP, partit elegit democràticament però que desperta suspicàcies en la societat turca. El paper que desenvolupi cada un d'aquí al 22 de juliol, data en què se celebraran eleccions generals, resultarà determinant pel futur del país.

2. La crisi de Turquia
Turquia va ser fundada el 1923 per Mustafa Kemal Ataturk, general de l'antic imperi Otomà. Una de les principals determinacions del general va ser que el país, de majoria musulmana, fos modern i secular, que la religió estigués separada de l'estat. Amb aquest propòsit va promoure una sèrie de reformes, ben rebudes per la població, que incloïen, entre altres, l'emancipació de les dones, la introducció de la vestimenta occidental i l'abolició de les institucions islàmiques. Actualment l’exèrcit és una institució molt poderosa que ha acabat per instrumentalitzar els principis d’Ataturk en funció dels seus interessos. Basant-se en la defensa del secularisme, ha intervingut mitjançant la força en l’expulsió de governs elegits democràticament quan ha entès que no s’ajustaven a la seva idea d’Estat o que amenaçaven la seva hegemonia. El cas més clar va succeir fa deu anys, quan va treure del poder el partit pro islàmic, guanyador de les eleccions, Refah Partisi, que posteriorment va ser prohibit per la justícia.

Els partits islàmics no tenen el suport de "l'establishment", però són molt populars entre la població. L'actual Primer Ministre, Recep Tayip Erdogan, forma part d'un d'ells, l'AKP, Partit de la Justícia i el Desenvolupament, que ocupa gairebé dos terços dels escons del Parlament turc. L'exèrcit el tolera en el govern perquè, tot i els fonaments religiosos, el partit també defensa el principi de secularitat de la constitució. Quan aquesta primavera Erdogan va insinuar que abandonava el càrrec de Primer Ministre per ocupar la presidència del país, el cap de l'Estat Major de les Forces Armades, Yasar Büyükanit, va declarar que el nou president havia de ser laic, "no només de paraula, sinó fonamentalment".

El Primer Ministre va abandonar la idea de ser ell el President de la República, però va obrir la caixa dels trons en intentar nomenar President l'actual ministre d'exteriors, Abdula Gül, també de l'AKP. Fins ara el President de la República era Ahmet Necdet Sezer, ex President de la Cort Suprema d'apel·lacions d'Ankara, una persona no adscrita a cap partit i liberal respectat. En el seu moment diversos partits el van considerar apropiat perquè el seu nomenament, entenien, afavoria l'estabilitat. Gül, en canvi, no és percebut com un candidat neutral, la característica més controvertida del candidat és el vel islàmic que porta la seva dona, un símbol que la societat laica no aprova en el president de la República.

El malestar es va fer patent l'1 de maig en la primera de les manifestacions a Istambul, la més sonada, en què milers de persones van sortir al carrer en contra del candidat islàmic, hi va haver enfrontaments amb les forces de seguretat i es va saldar amb 900 detinguts. Han seguit quatre manifestacions més a Ankara, Esmirna i la última el 21 de maig a Samsun.

El partit a l'oposició, el CHP, Partit Republicà del Poble, per la seva banda, també es va mostrar en contra del candidat a la presidència de l'AKP, va boicotejar la votació d'investidura i la va portar al Constitucional, que va corroborar que el candidat no havia obtingut els vots suficients per ser nomenat president. Finalment, la tensió va créixer encara més quan l'exèrcit, incondicional defensor del laïcisme, va fer saber que intervindria en el moment que es "vulneressin els principis de la Constitució", com ja havia fet altres vegades.

Fruit de tanta pressió, Erdogan va haver de retirar el seu candidat a la Presidència -després de fer una segona votació en la què tampoc es va assolir el número de vots necessaris- i va anunciar eleccions anticipades pel 22 de juliol.

L’última volta de rosca la va protagonitzar el Primer ministre en proposar canvis en la constitució turca de forma que el President de la República sigui elegit per vot directe dels ciutadans i no pels parlamentaris. L'esmena va ser acceptada pel Parlament turc, al comptar l'AKP amb la majoria d'escons, però encara no té  l'aprovació de l'actual President de la República. La intenció del Primer ministre és que el 22 de juliol se celebrin les eleccions legislatives i les eleccions a la Presidència alhora, un pla que continua supeditat a què el President aprovi l'esmena a la Constitució. El partit a l'oposició, el CHP, hi està en contra, ja que assegura que l'ambient no és l'apropiat per prendre decisions tan importants. L'AKP, per la seva banda, ha fet saber que en cas que l'esmena sigui vetada pel President, està disposat a convocar un referèndum.

Segons les enquestes, l'AKP és el partit que compta amb més suport a les urnes, però el CHP té molt poder de convocatòria al carrer quan es tracta de defensar el laïcisme. Els manifestants temen que si l'AKP controla Parlament i Presidència es promourà una agenda islàmica. També desconfien que l'apropament de Turquia a Europa amagui una estratègia per separar l'exèrcit de la vida política, amb la qual cosa l'AKP podria governar amb més llibertat. Finalment, assenyalen amb preocupació a destacats dirigents de l'AKP, com el president del Parlament, Bülent Arinç, coneguts pel seu destacat conservadorisme religiós i social, com a exemples de membres del partit que difícilment promouran el secularisme.

3. Orientació europea
La Unió Europea es mira amb preocupació el conflicte turc, perquè és un país amb el què té obert un procés de negociació per a l'adhesió i amb qui li interessa mantenir bones relacions. Primer, perquè a més de ser un país europeista, secular i modern, té bona part del territori a Àsia, i el fet que la majoria de la població és musulmana el pot convertir en un paradigma per altres països de majoria musulmana, esdevenint un ferm aliat d'Europa per les relacions amb els països asiàtics. Al ser un país a cavall entre dos continents, pren un rol de moderador clau a nivell cultural. Però a part de poder ser un mediador, també és una potència militar important capaç d'estabilitzar o desestabilitzar la zona en funció dels seus interessos. En tercer lloc, Turquia és atractiva des del punt de vista econòmic, per la seva envergadura representa un mercat que a Europa interessa tenir obert. I quart, la mitjana d'edat està per sota de la mitjana Europea, en vistes a la unificació, significaria rejovenir significativament la Comunitat Europea. Vist des de l'altra banda, la UE ofereix a Turquia una oportunitat de desenvolupament econòmic i modernització sense precedents com la que ja està vivint.

Turquia és un país que, tot i haver estat actiu en les relacions amb Europa durant anys, va patir èpoques molt difícils, fins al punt d'estar al límit del col·lapse econòmic a finals del segle XX. Va ser el 2002 quan va tenir la possibilitat, mitjançant programes de desenvolupament procedents d’Europa, de recuperar-se de forma espectacular. Des de fa cinc anys Turquia, tot i el deute que ha creat, no ha deixat de reduir la inflació i créixer econòmicament.

El creixement va anar acompanyat d'una sèrie de reformes polítiques i socials promogudes per la UE. L'abolició de la pena capital, mesures contra la tortura, el reforç de les polítiques d’igualtat de gènere, la defensa de la minoria kurda, etc. Reformes qüestionades en alguns casos, però que van servir per demostrar a Europa la seva voluntat ferma d'establir una col·laboració més estreta amb el continent. Entre el 2002 i el 2005 els progressos van ser extraordinaris, tot i les mancances que encara tenia en diversos àmbits, i malgrat la desconfiança de molts països de la Unió, el progrés sostingut del país va ser recompensat el 2005 amb l'inici de les negociacions d'adhesió a la UE, que encara avui continuen.

4. Estat de les negociacions
Tot i l'optimisme que es respirava el 2005, les negociacions estan passant per moments delicats. En primer lloc, Turquia està alentint l'harmonització de la legislació que la posaria al mateix nivell que la resta d'estats membres. El darrer informe de la Comissió Europea elaborat el 2006, sobre el progrés de Turquia respecte l'assoliment dels requisits de l'agenda de Copenhaguen, imprescindibles per entrar a la Unió, posa al descobert alguns punts dèbils. Per exemple, restriccions legals a la llibertat d'expressió de mitjans i de premsa -per una llei antiterrorista aprovada el 2006-; massa centralització de poder; excessiva influència política de les forces armades; poca transparència en els pressupostos destinats a defensa; massa vincles entre el poder judicial i el legislatiu; pocs mitjans per lluitar contra la corrupció, etc. En molts camps s'ha millorat, però la Comissió adverteix que serà necessari esforçar-se més per tal de consolidar la bona dinàmica començada fa cinc anys.

El segon tema que mina les possibilitats d'incorporació de Turquia és el conflicte amb Xipre. Turquia no reconeix l'Estat de Xipre, membre de la Unió Europea, i hauria d'obrir totalment els seus ports i aeroports als vaixells i avions xipriotes per tal de procedir amb el procés d'adhesió. Turquia, per la seva banda, reclama que la Unió Europea aturi l'embargament a la part de l’illa que controla. Aquest conflicte ha propiciat que la UE congeli vuit dels capítols del procés d'adhesió amb Turquia i rebutgi firmar els 27 restants fins que no es restableixi el tràfic aeri i naval amb l’illa. Fins fa poc, es deia que l’adhesió de Turquia es faria en 10 o 15 anys, però a causa d'aquests contenciosos, el president de la Comissió Europea, José Manuel Barroso, ha declarat recentment que l'adhesió pot tardar encara 15 o 20 anys més.

El cert és que les negociacions estan avançant molt lentament. Primer, perquè Turquia no compleix amb tots els criteris de Copenhaguen, que obliguen a tenir institucions polítiques estables que garanteixin la democràcia, una economia de mercat viable i institucions capaces d'assumir el cabdal legislatiu comunitari. Segon, des del 2005 només s'ha aconseguit tancar un capítol de 35, dedicat a Ciència i Investigació.

Sigui quina sigui l'evolució de Turquia sobre el paper, la seva incorporació no només depèn d'ella mateixa. Els estats han d'acceptar de forma unànime la seva incorporació -inclòs Xipre-, alguns dels quals, com Àustria, defensen que s'estableixi una "associació privilegiada", però que no es faci membre de ple dret. Els aires tampoc són gaire favorables a França, on l'actual President de la República, Nicolàs Sarkozy, s'ha expressat amb un "no" rotund i, segons han declarat fonts diplomàtiques a Reuters, està avaluant com afectaria la seva relació amb la resta de països de la UE vetar l'obertura de tres nous capítols temàtics dins les negociacions d'adhesió.

Pel que fa l'opinió pública, un estudi del Center for European Policy Studies publicat el maig de 2007 mostra que el recolzament dels europeus a Turquia la tardor del 2005 era d'un 43%.

D'altra banda, Turquia també compta amb el suport d'alguns països, inclosa Espanya, i de partits polítics, entre ells el PSE, que en una nota de premsa del 9 de maig es declara a favor d'adherir Turquia a la UE i també en contra de la implicació de l'exèrcit a la vida política.

5. Com afecta la crisi al procés d'adhesió
Encara s'ha de veure com acaba el conflicte, però el que és segur és que no beneficiarà la integració. Els detractors de Turquia han aprofitat els esdeveniments per a senyalar que el país no compleix els requisits democràtics necessaris per la plena integració. Apunten que l'exèrcit turc ha expulsat del poder a quatre governs democràtics des de 1960 i que segueix desenvolupant un paper desproporcionat i inadequat en la política del seu país.

La inestabilitat alenteix les negociacions i cada vegada que es marca un termini més llarg, es desincentiva els polítics turcs a continuar les reformes que portin a l'adhesió. La integració queda molt lluny i el nacionalisme turc és molt sensible, els grups extremistes han orquestrat varis incidents, com atacs a minories i assetjament a figures de la cultura com l'últim premi Nobel de literatura, Orhan Pamuk.
 
El que passi a Turquia té molta influència des dels Balcans fins l'Orient Mitjà. En aquest àmbit, una de les qüestions clau de la política del s. XXI serà com tractar amb l'islamisme polític. Pels Islàmics radicals, l'ascens de l'Islam prepara un escenari de 'xoc de civilitzacions', que actuarà com a mecanisme de polarització augmentant adeptes al món musulmà.

No obstant, Turquia pot demostrar que la democràcia liberal i l'Islam són compatibles. Per desgràcia, sembla que a l'Administració Bush aquesta possibilitat li ha passat per alt, suposava que la invasió d'Iraq havia de proporcionar un model de democratització que transformaria Orient Pròxim i en lloc d'això, el que ha proporcionat és una "electocràcia" que a falta de institucions liberals, ha substituït la tirania de la minoria sunnita per una altra de xiíta i per una guerra civil de caire religiós.

La invasió d'Iraq ha perjudicat Turquia econòmicament i en termes de seguretat també, ja que ha enfortit els grups terroristes kurds, que operen des del nord d'Iraq. L'antiamericanisme ha augmentat espectacularment en la política turca, així com l'anti-Occidentalisme en general.

6. Conclusions
L'optimisme generalitzat que va portar tant a la UE com a Turquia a començar les negociacions d'adhesió perd força dia a dia. Des d'Europa cada vegada són més les veus que qüestionen, no només a nivell de governs, sinó també entre la població, si és possible integrar el país de majoria musulmana. Els índex d'acceptació baixen i els reticents a la incorporació veuen en la crisi turca arguments que reforcen la seva postura: l'exèrcit continua tenint una influència desmesurada, el laïcisme no està garantit...

Turquia per la seva banda veu com Europa s'allunya. Els experts cada vegada pronostiquen un període mes llarg de negociació, sobretot perquè després de l'impasse en la Constitució Europea, no s’han establert les noves normes que permetin a la UE fer noves incorporacions. Els informes sobre el progrés de Turquia són bons, però destaquen que el país avança amb lentitud, la qual cosa fa baixar la moral entre la població i fa aparèixer, en alguns casos, brots de nacionalisme radical.

Malgrat tot, el procés segueix endavant. Els esdeveniments que se succeeixen no ho faciliten, però per sobre de tot hi ha la finalitat d'unir forces, que ha de beneficiar tothom. Integrar el país amb èxit, contrarestant els punts conflictius, significaria fer més gran el somni europeu. Significaria haver aprofitat l'oportunitat de fer una autèntica Unió Europea -com assenyala el lema dels 50 anys- de països units en la diversitat, una autèntica unió democràtica.

Secretaria de Política Europea i Internacional del PSC
Maig de 2007