"Belfast ho aconseguirà", article d'Irene Boada (El Periódico)

D'una manera bastant simètrica, ja que s'assemblen en molts aspectes, durant les dècades del conflicte nord-irlandès es van anar constituint diferents partits en cada una de les seves dues comunitats, la unionista i la nacionalista. Els dos partits moderats, el partit unionista de David Trimble i el partit nacionalista de John Hume, eren molt més grans que els grups més radicals i van ser els que van afavorir el gran pas històric que va significar l'acord de pau de Belfast el 1998. Com a reconeixement internacional, Hume i Trimble, van rebre el Nobel de la pau, conjuntament, pel seu enorme esforç per aconseguir el que semblava impossible: que les armes callessin i que s'establissin pactes i aliances. Llavors, els líders radicals, Ian Paisley i Gerry Adams, eren minoritaris, gairebé marginals, i el primer era l'únic contrari a l'acord de pau.

LA POLÍTICAha canviat molt a l'Ulster en els últims anys i els resultats electorals del 7 de març passat reflecteixen una profunda ironia que s'anava anunciant els últims anys. Decididament, guanyen els partits extremistes de les dues comunitats i també en aquesta qüestió es mostren simètrics. El Partit Democràtic Unionista (DUP) de Paisley puja sis escons i el Sinn Féin de Gerry Adams n'augmenta quatre. En canvi, els partits moderats baixen espectacularment, l'UUP, que va liderar Trimble, baixa nou escons, i l'SDLP, fundat per Hume, en perd dos. Davant d'aquest panorama, serà difícil que en dues setmanes, el termini establert pel Govern britànic, es puguin tornar a formar les institucions nord-irlandeses, si tenim en compte que, en aquests moments, els líders dels dos partits principals continuen tenint unes relacions fredes, fins al punt que ni es parlen ni se saluden. Encara que hi ha contactes entre els dos partits a nivells inferiors, és difícil pensar que puguin treballar conjuntament i arribar a formar un govern abans del 26 de març, si encara estan tan distanciats. Però la majoria d'analistes coincideixen a assegurar que podria passar abans de l'estiu. Els 1.000 milions que ofereix el Govern britànic al nou Executiu nord-irlandès hi ajudaran i Tony Blair es podria acomiadar amb una medalla a la solapa.

El fet que Paisley i Adams no es parlin no ens hauria de sorprendre. Tots dos són polítics que han sobreviscut a una llarga guerra. Paisley, l'unionista que ha superat els 80 anys, amb més de 50 com a líder polític, i Adams que va pel mateix camí, són possiblement els polítics europeus amb més dècades d'experiència a l'esquena. A més a més, els unionistes no diferencien entre la branca política de l'IRA i l'organització terrorista mateixa, i en tenen motius, ja que gairebé tots els líders del Sinn Féin han estat membres de l'IRA, amb alguna excepció, com Mitchell McLoughlin. No obstant, després de la desaparició de l'organització terrorista i de la liquidació del seu arsenal, l'any passat, els van quedant menys arguments.

Però qui no hagi estat a l'Ulster es preguntarà com és possible que en ple segle XXI, en el món occidental, i quan a Europa ja parlem de multiculturalitat, a Irlanda del Nord encara es mantingui la divisió fèrria. Aquest és un tema habitual de les tertúlies i del món acadèmic, i molt habitual en la literatura nord-irlandesa contemporània, una de les més riques del globus. Irlanda del Nord és una de les poques regions a la Unió Europea que manté el conflicte, i no sembla que hagi de desaparèixer pròximament. La realitat és que aquesta regió fronterera, malgrat els profunds avanços polí- tics que ha viscut durant l'última dècada, contínua sent una societat dividida.

Una societat on la majoria de persones continuen vivint als carrers de la seva pròpia comunitat, sigui catòlica o protestant, i on malgrat tots els esforços governamentals i de la societat civil, no s'ha aconseguit eliminar els seus odis sectaris. En aquest sentit, les esglésies hi haurien pogut fer més. Especialment a les escoles que continuen separant. El 95% dels escolars encara van a escoles separades, siguin catòliques o protestants, sense poder conèixer nens i nenes de l'altra comunitat. Com a solució al problema, en algun moment s'ha plantejat dividir l'Ulster, convertint-lo en una regió més petita i cedint la part més occidental, principalment catòlica, a la República d'Irlanda. Però el problema és la capital. Belfast, que reuneix la majoria de població nord-irlandesa, està plena de carrerons catòlics situats en petits enclavaments protestants i viceversa, fet que la condemna a viure en unió.

ÉS CURIÓSveure que quan els polítics nord-irlandesos fan campanya es dirigeixen només a les seves respectives comunitats, com si l'altra no existís, i és evident que aquests dos nous moviments polítics, el de Paisley i el d'Adams, més radicals, s'estan retroalimentant. Tant els unionistes com els nacionalistes tenen por de perdre la seva identitat i no hi volen renunciar.

De totes maneres, és molt possible que les institucions es tornin a constituir pròximament i d'aquesta manera es pugui continuar avançant en l'aspecte polític. Al cap i a la fi, el que és verdaderament important és que les bombes no sonin, que ho facin les paraules i que la gent d'aquest lloc diferent vagin aprenent a estimar-se.

FONT: El Periódico